“El nivell intel·lectual d’una societat està en relació amb la riquesa que generen els seus habitants”.

Josep Suñé Arce, 32 anys. Doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Especialista en Història Medieval. Pertany al grup de recerca GENOME. És un dels homes que més s’ha documentat sobre el que va esdevenir a l’expedició a Còrdova. Llegeix i parla l’Àrab, així pot anar directament a les fonts musulmanes. Dijous 10 d’agost a l’Espai Ermengol, ens va parlar sobre el comtat d’Urgell davant el califat de Còrdova a inicis del segle XI.

Què et va semblar el Retaule?

És un espectacle molt interessant, digne de veure. La catedral de la Seu és un edifici magnífic i fer una obra dintre el claustre un gran encert. Estar allà a la nit, veure el cel amb els estels i les llums del claustre, sumat el contingut de l’obra, fa que sigui un espectacle que val molt la pena.

Què eren les ràtzies?

El terme més correcte és asseifa. És la paraula àrab que es refereix a les expedicions d’estiu. Les guerres, per una qüestió de facilitat per proveir als exèrcits, es feien a l’estiu. Malgrat això, no vol dir que a l’hivern no es fessin. Com per exemple, la Batalla d’Albesa. Era més fàcil mantenir a l’exercit sobre el terreny a la primavera o a l’estiu que no pas a l’hivern.

Quins eren els objectius de les asseifes?

Depèn de l’estratègia del comandament. Les dels andalusins estaven molt focalitzades en la depredació, o sigui castigar. Repressió contra els cristians del nord. Saquejaven el lloc, intentaven que no es poguessin alimentar els cristians. Els obligaven a passar gana, era una forma de castigar-los. Tàctiques de terra cremada.

Les asseifes d’Almansor i el seu fill es van caracteritzar per la recerca de captius. Capturar persones i fer botí. Les persones servien per refinançar la guerra. Els venien com esclaus. Una cinquena part del botí anava a parar a l’estat.

Parlem de la Batalla Albesa

Va succeir i segurament va ser important, però no tenim dades ni detalls de l’enfrontament. L’únic que sabem del cert, és que va morir el bisbe Berenguer d’Elna i un savi musulmà, Said ben Musà. Es pot intuir per la resposta de després dels andalusins que els va fer mal.

El concepte de poder de l’època era diferent per cristians i musulmans?

Sí, la societat musulmana té un concepte del poder diferent del dels cristians d’aquell moment. El Califa tenia un poder absolut. El poder estava en una única persona. Això generava enveja. En el món feudal el poder està repartit. El rei ha de pactar sempre. Té una sèrie de personatges al seu voltant que també tenen poder encara que no sigui tan fort. El califa mana, no pacta.

L’aparició dels regnes de Taifes va ser clau per organitzar l’expedició a Còrdova?

El califa d’aquell moment no tenia hereu i diferents faccions de les classes dominants volien el poder. Això va provocar una reacció adversa del clan Omeia. Es produeix una guerra interna molt dura que va provocar la fragmentació territorial de l’Al-Àndalus. Va durar molt temps. Desaparegué el Califat i apareixen el regnes de Taifes. També buscaven el poder absolut i volien tornar a unificar Al-Àndalus sota el seu control. Això generava unes guerres permanents. Els cristians se’n van aprofitar. Quan Al-Àndalus perd aquesta base territorial extensa, que els hi permetia acaparar molts tributs, noten aquesta desproporció davant els cristians.

Perquè va caure el Califat de Còrdova?

Hi ha diferents motius. El Califat cau perquè la seva inversió militar era percentualment inferior a la dels cristians. Els andalusins dedicaven molts recursos a estalviar diners del tresor, el califa volia tenir molta riquesa. Gastava molt en el manteniment de palaus, en les corts i en els eunucs. Tot el que servís per a demostrar el poder del sobirà. Per exemple, el tresor és per comprar voluntats, fer regals de luxe. Estratègies que tenen l’objectiu de consolidar el poder del sobirà.

A l’exèrcit també hi havia despesa, però havia de competir amb altres sectors estratègics per al sobirà. Si la societat andalusina no va poder competir amb els cristians, és perquè gastaven massa en qüestions que no tenien res a veure amb la milícia.

Algun indicador?

Percentualment invertien una tercera part en l’exèrcit. Els cristians a la baixa edat mitjana podien dedicar un 80-90% a la milícia. Quan el califat estava unificat el seu 30% equival a molt més que un 80% dels cristians. El problema ve quan el califat és va fragmentar.

Han passat mil anys. Avui en dia hi ha moments que sembla que seguim igual

Hi ha sectors a la societat musulmana molt fanatitzats, però és un percentatge de la població molt petit, encara que aconsegueixen molta difusió. A l’edat mitjana feien Jihad els musulmans quan atacaven als cristians. Des del punt de vista de la teologia musulmana, qualsevol enfrontament contra no musulmans es considera Jihad.

Durant els 800 anys que els musulmans van estar a la península Ibèrica, va haver-hi algun moment de pau?

Hi havia coexistència. Per exemple a Toledo convivien les tres cultures: jueus, musulmans i cristians. Però realment havia un estat de guerra permanent amb períodes de pau. A partir del S. XI, l’estat de bel·ligerància augmenta amb la croada.

Els atacs eren molt cruels?

Si, molt però per part de tots. Eren guerres brutals. He llegit relats que ens farien esfereir.

Com era anar a la guerra?

Tenien els queviures limitats. Vivien sobre el terreny. Portaven una part per sobreviure. Pa, cansalada, embotits, vi per veure, etc. Elements que es podien conservar. Però sempre depenien del que hi havia al voltant. Hi havia moltes baixes per malnutrició.

Algun cas?

En el cas d’Almansor, sabem que en una expedició van morir 700 soldats a causa de la set. No van trobar aigua i van morir. En els setges sempre hi havia problemes. Al mes i mig agafaven malalties infeccioses. Les expedicions catalanes contra Sardenya són paradigmàtiques, la meitat de l’exèrcit es perdia per malalties.

Com coexistien bisbes i nobles en l’alta edat mitjana? Per exemple, estic pensant en el bisbe Sala o el bisbe Ermengol amb el comte Ermengol I d’Urgell

Son dos poder separats en teoria. L’església i el poder laic. A la pràctica son tots de la mateixa família.

L’estat romà tenia molt funcionariat. Amb la seva caiguda es perd. En l’alta edat mitjana els reis i comtes intenten imitar a l’Imperi romà, però no tenen els mitjans. Busquen solucions pràctiques i des del primer moment s’aprofiten de l’església i la fan servir per a unes funcions que originalment no tenia. Les funcions de l’aristocràcia laica les va acabar fent l’església. Com per exemple l’educació, la cultura, tasques de documentació, etc. Església i poder laic anaven junts de la mà. En origen són dues institucions diferents, però a la pràctica l’església acaba assolint les funcions que feia el funcionariat a l’imperi romà.

Pur interès?

Eren llinatges i es repartien el poder. El fill gran era l’hereu del comtat i el fill petit era el bisbe. Fins que no va aparèixer la reforma gregoriana, on el Papa intenta tornar a una església més pura i més vinculada a ell i no tan vinculada als poders seglars de cada territori. Malgrat tot sempre va existir aquesta connexió.

Com era un bisbe al segle XI?

En molts casos era un guerrer. Hem de pensar que venia d’un llinatge noble i li tocava ser Bisbe. Havia rebut una educació militar també.

Els Bisbes feien una miqueta de tot. En moltes ocasions l’església finançava les campanyes militars dels reis, sobretot quan eren guerres contra els musulmans. En l’expedició a Còrdova hi havia molts bisbes que van morir perquè participaven directament als combats. Avui dia ens costa de creure, però hem d’assimilar que eren bisbes guerrers. Bisbes amb cota de malla.

Posteriorment el comtat d’Urgell es va expandint cap al sud

Si, es conquereix Balaguer al principi del segle XII i Lleida és una conquesta molt vinculada al comtat d’Urgell.

Jesús Galindo 12/08/2017