biblia

Publicat per & arxivat a General.

“El nivell intel·lectual d’una societat està en relació amb la riquesa que generen els seus habitants”

Josep Suñé Arce, 32 anys. Doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Especialista en Història Medieval. Pertany al grup de recerca GENOME. És un dels homes que més s’ha documentat sobre el que va esdevenir a l’expedició a Còrdova. Llegeix i parla l’Àrab, així pot anar directament a les fonts musulmanes. Dijous 10 d’agost a l’Espai Ermengol, ens va parlar sobre el comtat d’Urgell davant el califat de Còrdova a inicis del segle XI.

josepsunye

Què et va semblar el Retaule?

És un espectacle molt interessant, digne de veure. La catedral de la Seu és un edifici magnífic i fer una obra dintre el claustre és un gran encert. Estar allà a la nit, veure el cel amb els estels i les llums del claustre, sumat el contingut de l’obra, fa que sigui un espectacle que val molt la pena.

Què eren les ràtzies?

El terme més correcte és asseifa. És la paraula àrab que es refereix a les expedicions d’estiu. Les guerres, per una qüestió de facilitat per proveir als exèrcits, es feien a l’estiu. Malgrat això, no vol dir que a l’hivern no es fessin. Com per exemple, la Batalla d’Albesa. Era més fàcil mantenir a l’exercit sobre el terreny a la primavera o a l’estiu que no pas a l’hivern.

Quins eren els objectius de les asseifes?

Depèn de l’estratègia del comandament. Les dels andalusins estaven molt focalitzades en la depredació, o sigui castigar. Repressió contra els cristians del nord. Saquejaven el lloc, intentaven que no es poguessin alimentar els cristians. Els obligaven a passar gana, era una forma de castigar-los. Tàctiques de terra cremada.

Les asseifes d’Almansor i el seu fill es van caracteritzar per la recerca de captius. Capturar persones i fer botí. Les persones servien per refinançar la guerra. Els venien com esclaus. Una cinquena part del botí anava a parar a l’estat.

Parlem de la Batalla Albesa

Va succeir i segurament va ser important, però no tenim dades ni detalls de l’enfrontament. L’únic que sabem del cert, és que va morir el bisbe Berenguer d’Elna i un savi musulmà, Said ben Musà. Es pot intuir per la resposta de després dels andalusins que els va fer mal.

El concepte de poder de l’època era diferent per cristians i musulmans?

Sí, la societat musulmana té un concepte del poder diferent del dels cristians d’aquell moment. El Califa tenia un poder absolut. El poder estava en una única persona. Això generava enveja.

En el món feudal el poder està repartit. El rei ha de pactar sempre. Té una sèrie de personatges al seu voltant que també tenen poder encara que no sigui tan fort. El califa mana, no pacta.

L’aparició dels regnes de Taifes va ser clau per organitzar l’expedició a Còrdova?

El califa d’aquell moment no tenia hereu i diferents faccions de les classes dominants volien  el poder. Això va provocar una reacció adversa del clan Omeia. Es produeix una guerra interna molt dura que va provocar la fragmentació territorial de l’Al-Àndalus. Va durar molt temps. Desaparegué el Califat i apareixen el regnes de Taifes. També buscaven el poder absolut i volien tornar a unificar Al-Àndalus sota el seu control. Això generava unes guerres permanents. Els cristians se’n van aprofitar. Quan Al-Àndalus perd aquesta base territorial extensa, que els hi permetia acaparar molts tributs, noten aquesta desproporció davant els cristians.

Perquè va caure el Califat de Còrdova?

Hi ha diferents motius. El Califat cau perquè la seva inversió militar era percentualment inferior a la dels cristians. Els andalusins dedicaven molts recursos a estalviar diners del tresor, el califa volia tenir molta riquesa. Gastava molt en el manteniment de palaus, en les corts i en els eunucs. Tot el que servís per a demostrar el poder del sobirà. Per exemple, el tresor és per comprar voluntats, fer regals de luxe. Estratègies que tenen l’objectiu de consolidar el poder del sobirà.

A l’exèrcit també hi havia despesa, però havia de competir amb altres sectors estratègics per al sobirà. Si la societat andalusina no va poder competir amb els cristians, és perquè gastaven massa en qüestions que no tenien res a veure amb la milícia.

Algun indicador?

Percentualment invertien una tercera part en l’exèrcit. Els cristians a la baixa edat mitjana podien dedicar un 80-90% a la milícia. Quan el califat estava unificat el seu 30% equival a molt més que un 80% dels cristians. El problema ve quan el califat és fragmentar.

Han passat mil anys. Avui en dia hi ha moments que sembla que seguim igual

Hi ha sectors a la societat musulmana molt fanatitzats, però és un percentatge de la població molt petit, encara que aconsegueixen molta difusió. A l’edat mitjana feien Jihad els musulmans quan atacaven als cristians. Des del punt de vista de la teologia musulmana, qualsevol enfrontament contra no musulmans es considera Jihad.

Durant els 800 anys que els musulmans van estar a la península Ibèrica, va haver-hi algun moment de pau?

Hi havia coexistència. Per exemple a Toledo convivien les tres cultures: jueus, musulmans i cristians. Però realment havia un estat de guerra permanent amb períodes de pau. A partir del S. XI, l’estat de bel·ligerància augmenta amb la croada.

Els atacs eren molt cruels?

Si, molt però per part de tots. Eren guerres brutals. He llegit relats que ens farien esfereir.

Com era anar a la guerra?

Tenien els queviures limitats. Vivien sobre el terreny. Portaven una part per sobreviure. Pa, cansalada, embotits, vi per veure, etc. Elements que es podien conservar. Però sempre depenien del que hi havia al voltant. Hi havia moltes baixes per malnutrició.

Algun cas?

En el cas d’Almansor sabem que una expedició de 700 soldats va morir per causa de la set. No van trobar aigua i van morir. En els setges sempre hi havia problemes. Al mes i mig agafaven malalties infeccioses. Les expedicions catalanes contra Sardenya són paradigmàtiques, la meitat de l’exèrcit es perdia per malalties.

Com coexistien bisbes i nobles en l’alta edat mitjana? Per exemple, estic pensant en el bisbe Sala o el bisbe Ermengol amb el comte Ermengol I d’Urgell

Son dos poder separats en teoria. L’església i el poder laic. A la pràctica son tots de la mateixa família.

L’estat romà tenia molt funcionariat. Amb la seva caiguda es perd. En l’alta edat mitjana els reis i comptes intenten imitar a l’Imperi romà, però no tenen els mitjans. Busquen solucions pràctiques i des del primer moment s’aprofiten de l’església i la fan servir per a unes funcions que originalment no tenia. Les funcions de l’aristocràcia laica les va acabar fent l’església. Com per exemple l’educació, la cultura, tasques de documentació, etc. Església i poder laic anaven junts de la mà. En origen són dues institucions diferents, però a la pràctica l’església acaba assolint les funcions que feia el funcionariat a l’imperi romà.

Pur interès?

Eren llinatges i es repartien el poder. El fill gran era l’hereu del comtat i el fill petit era el bisbe. Fins que no va aparèixer la reforma gregoriana, on el Papa intenta tornar a una església més pura i més vinculada a ell i no tan vinculada als poders seglars de cada territori. Malgrat tot sempre va existir aquesta connexió.

Com era un bisbe al segle XI?

En molts casos era un guerrer. Hem de pensar que venia d’un llinatge noble i li tocava ser Bisbe. Havia rebut una educació militar també.

Els Bisbes feien una miqueta de tot. En moltes ocasions l’església finançava les campanyes militars dels reis, sobretot quan eren guerres contra els musulmans. En l’expedició a Còrdova hi havia molts bisbes que van morir perquè participaven directament als combats. Avui dia ens costa de creure, però hem d’assimilar que eren bisbes guerrers. Bisbes amb cota de malla.

Posteriorment el comtat d’Urgell es va expandint cap al sud

Si, es conquereix Balaguer al principi del segle XII i Lleida és una conquesta molt vinculada al comtat d’Urgell.

 

Jesús Galindo 12/08/2017

personesweb

Publicat per & arxivat a General.

En motiu del 60è aniversari de les representacions del Retaule de Sant Ermengol, el seu president actual, el Jesús Galindo, ha volgut que conegueu algunes de les persones que conformen i fan que aquest espectacle sigui una realitat durant deu dies seguits a al claustre de la Catedral de Sant Maria de la Seu d’Urgell. 

 

Avui us presentem a l’Antonieta que se sotmet a les preguntes del “Jesu”! 

“La gent no se’n fan càrrec de la garbera de roba que es remena aquí”

Alàs, mestressa de casa, 71 anys. L’Antonieta és una dona de paraula fàcil i ràpida. És la responsable del vestuari i de l’attrezzo del Retaule. Tota una feinada, important i necessària.

antonieta

Com vas conèixer el Retaule?

Vaig començar el 2004, m’hi van introduir una sèrie d’amics.

De seguida vas començar a ajudar a les persones que portaven el vestuari.

Si, m’hi vaig trobar molt bé i gràcies a tots els que t’ajuden que ja tenen experiència, vull fer una menció especial a la Maria Àngela Galindo i la Carme Cerqueda que em van introduir en tot el que és la gestió del vestuari. Elles sabien molt bé com funcionava. Per a ajudar-les vaig anar aprenent i ara ho faig jo i m’ajuden d’altres.

Com s’organitza el vestuari del Retaule.

Al principi unes quantes rentàvem la roba, la planxàvem i la guardaven en capses en un local que es va tancar. Vam tenir la sort que al seminari ens van deixar una habitació. Ara portem la roba a rentar a la bugaderia i ens la tornen planxada, després la pengem.

La gent no se’n fan càrrec de la garbera de roba que és remena aquí. Al Retaule es vesteixen 90 persones. Un mateix actor pot fer tres papers diferents. Hi ha hòmens que es canvien tres vegades la roba en una mateixa funció. Per exemple, es vesteixen de canonge, frare negre i si convé de poble.

Que passa quan s’acaba el Retaule?

Quan acaba el Retaule hi ha molta feina. Recollim la roba i la classifiquem. Si algú s’emporta alguna peça a casa per rentar-la, hem de tenir clar qui és i que la torni. Després hem de repassar bé tot el que tenim perquè no ens en falti res. Portem la roba a la bugaderia i quan ja està l’anem a recollir. Per acabar la tornem a classificar, la posem en ordre i la portem al seminari.

Hi ha un dia al vestuari que sembla que s’hagi d’acabar el món

El moment més problemàtic és quan s’ha de donar la roba. Aquell dia sembla que tothom s’ha de quedar sense roba i no s’hi queda ningú. És un dia de nervis. Però després tothom té la seva roba penjada i amb el seu nom i ja ningú els hi toca.

Els retaulistes són molt presumits?

Tothom vol elements que els hi quedin bé. Igual homes que dones. Però sobretot els que van de nobles, són molt mirats, que ja està bé! Principalment amb els cinturons. Altra gent vol que la brusa quedi bé amb el pantaló, que si a aquella dona li queda el vestit massa ample o massa llarg tampoc s’hi troba bé. A tothom li agrada la coqueteria. Hi ha gent que es guarda la roba d’un any per l’altre. Així s’agafa el mateix vestit i ja no hi ha problema perquè els hi queda bé.

Alguna anècdota

Pujar i baixar escales a les fosques és complicat sobretot amb les escales que hi havia abans. Algú s’ha caigut més d’una vegada, però per sort no s’ha fet mal.

Ara et dic dos més que segur que te’m recordes

Una vegada a Cortiuda, s’encenen les llums i no hi eren el comte petit d’Urgell ni a la comtessa de Barcelona (en la realitat són mare i fill). Vam haver d’improvisar i vaig fer el paper de comtessa vestida la dama de companyia i sense comte petit.

Fa uns anys un Ponç Bofill i March, va sortir a escena amb les ulleres i el rellotge posats.

Sí que me’n recordo. No el podia mirar perquè se m’escapava el riure. El que més t’agrada?

A mi m’agrada tot. L’ambient per dintre és fantàstic amb gent de totes les edats, ideologies i el bon rotllo que es viu. Sempre hi ha algun moment de nervis, però és normal.

També m’agrada perquè és part de la nostra història. L’escenari, la música i la llum són sensacionals. Sense aquests claustres el Retaule no seria el que és. Aquest claustre és únic.

M’agrada col.laborar amb un acte que és del poble i mentre pugui ho aniré fent. També en memòria de gent que em va introduir i els hi tinc molt respecte com el Ramon Graell.

Què milloraries del vestuari

El vestuari té 60 anys. S’ha rentat bastant i té un desgast. Ens faria falta renovar vestuari, principalment els 5 vestits dels bisbes. Estan apedaçats i els bordats dels baixos s’aguanten per un fil.

Intentem renovar el vestuari amb la mesura que ens ho permet el nostre pressupost. Ens farien falta diners i que algú ens ajudés. Mira, aquest any hem fet 5 mitres noves amb Taller Carme, és un treball artesà de qualitat i amb bon material. Això val diners.

També s’hauria de renovar la roba de noble, la roba de la gent del poble potser no tant perquè està bastant bé. Hi ha roba que algú se l’ha fet pel seu conte però, segons els historiadors, potser no és la roba adequada. Ens caldria vestuari nou, però per això es necessitaria 25 o 30 mil euros. (Em mira i diu) Segurs que no els tenim.

No els tenim, els nostres números són de color vermell. Quin futur li veus al Retaule?

El que em fa patir més a les representacions és que hi hagi una manca de públic. Que no vingui gent. I a sobre, només ens falta que un dia plogui.

Hauria de venir més gent d’Andorra, de la Seu i de la comarca. Tot i que hi ha gent de la Seu que venen cada any per col.laborar. Ara, també hi ha molta gent de la Seu que no ha vingut mai. També ens falta públic jove. Aquest any ha entrat força gent nova. Esperem que tinguin la voluntat d’anar seguint amb els anys, perquè molts ja anem endarrere.

Jesús Galindo 05/08/2017

personesweb

Publicat per & arxivat a General.

En motiu del 60è aniversari de les representacions del Retaule de Sant Ermengol, el seu president actual, el Jesús Galindo, ha volgut que conegueu algunes de les persones que conformen i fan que aquest espectacle sigui una realitat durant deu dies seguits a al claustre de la Catedral de Sant Maria de la Seu d’Urgell. 

 

Avui us presentem a la Judith que se sotmet a les preguntes del “Jesu”! 

“El Retaule és una mostra de la cultura pròpia de la Seu”

Judith Pampalona Tarrés. 32 anys. Antropòloga. Professora d’història i d’història de l’art a l’Escola Andorrana de batxillerat. En breu, acaba el doctorat a la UAB. Andorrana de naixement i urgellenca d’orígens i d’adopció

judith pampalona

Quan vas conèixer el Retaule?

Fa 10/12 anys, vam venir a veure a una amiga meva, la Gemma Guàrdia que hi sortia. Em va agradar tant, que a l’any següent vaig decidir participar. Des d’aquell any, no he fallat mai i espero no fer-ho.

Com veu una antropòloga el Retaule

Per algunes persones el Retaule parla dels nostres orígens. Com a comarca, com a urgellencs. Sant Ermengol és un personatge molt important, que d’alguna manera ha determinat com som. Pels que venim aquí és com una tradició. Cada dia anem aportant el nostre granet de sorra i posem el millor de nosaltres, fins al punt de fer-lo nostre. Marca el caràcter d’aquest poble. Gent molt variada d’edats i d’ideologies. Al final és una mostra de la cultura pròpia de la Seu.

Quins papers has fet?

Vaig començar fent de poble a Llumeneres, convidava al bisbe a passar i seure. Un parell d’anys després vaig passar a ser la Comtessa d’Urgell, Tedberga de Gavaldà, al quadre de l’expedició a Còrdova. També he fet de dona del pagès cec.

Com devia ser Tedberga de Gavaldà?

He intentat entendre-la moltes vegades. Al principi em va costar molt recitar la primera frase que diu. És la dona d’un home poderós i és la mare del futur comte d’Urgell. Es troba de cop vídua i desprotegida amb un fill massa petit. Es veu obligada, com a mare del futur comte, a exigir la protecció del bisbe Ermengol i a demanar-li explicacions. D’alguna manera culpa al bisbe d’haver deixat marxar al seu home a la guerra. Defensa el que és del seu fill. És tota una mare protectora.

Alguna anècdota divertida?

(Riu). Cada any n’hi ha moltes. Ara em ve al cap una boda de broma, que vam fer a uns companys que feien de nobles, molt ben ambientada al S. XI.

Uf! Ja no me’n recordava. I una altra?

Una altra és que la meva parella és pagès i té vaques. Un dia que feia de la dona del pagès cec, em va venir a veure la meva sogra. Com el pagès cec no li vol donar una vedella al bisbe en incomplir una promesa es torna cec… va venir la meva sogra davant de tothom i em va dir: – “Per l’amor de déu vés a casa, agafa una vedella i li portes al bisbe”.

El que més t’agrada

M’agraden dues coses. M’encanta disfressar-me i ser algú altre. És com si vivíssim una altra vida per un moment i l’ambient. L’ambient m’encanta. No t’imagines el que puc arribar a riure aquests dies als assajos i durant les representacions. Ric molt. Sempre parles amb algú nou que no coneixies fins ara i és molt interessant en l’àmbit social

Què canviaries o milloraries

Ara no em ve res al cap. Poca cosa. Que es poden millorar coses… I tant!

Què li fa falta i que li sobra al Retaule?

No li sobra res. Poder començaria els assajos una mica més abans.

Quin futur li veus al Retaule?

(Riu) Aquesta pregunta me la van fer els del diari Segre. Veig un futur prou prometedor. Hi ha gent que s’està implicant moltíssim i s’hi deixen la pell. No sé si el futur serà llarg o curt, però està clar que si té futur, és gràcies a aquesta gent que s’estima el Retaule i li dediquen hores i hores del seu temps personal tot l’any. M’agradaria pensar que té un futur prou prometedor. Fixa’t que tenim uns quants adolescents que segueixen venint. Han superat l’edat difícil i encara estan per aquí

 

Jesús Galindo 03/08/2017

personesweb

Publicat per & arxivat a General.

En motiu del 60è aniversari de les representacions del Retaule de Sant Ermengol, el seu president actual, el Jesús Galindo, ha volgut que conegueu algunes de les persones que conformen i fan que aquest espectacle sigui una realitat durant deu dies seguits a al claustre de la Catedral de Sant Maria de la Seu d’Urgell. 

 

Avui us presentem “el Fígols” que se sotmet a les preguntes del “Jesu”! 

“Amb 10 anys ja tenia una alçada considerable i vaig començar a fer de soldat a Cortiuda. Ara, sóc la mà dreta del bisbe”

Josep Fígols. 61 anys. Prejubilat. Ha participat en el Retaule des de l’any 1962. És un dels actors que més representacions porta a l’esquena. Amb una veu profunda i inconfusible pot recitar tot el Retaule de memòria.

fígolsweb 

Quan vas començar a participar en el Retaule?

Vaig començar l’any 1962. De les persones que hi havia aleshores, que ara siguin vives, només en conec dues. El Jesús Galindo Llangort i el, senyor notari, Javier Galindo Llangort.

Ep! No et deixis al Toni Llanes. Quins papers has fet?

Vaig començar amb 6 anys a fer d’escolanet. Ho vaig fer 4 anys. Amb 10 anys ja tenia una llargada considerable i vaig començar a fer de soldat a Cortiuda. Després vaig fer de frare blanc i de frare negre (encara ho faig). Anys més tard vaig fer de canonge i ara, com aquell que diu, ja sóc la mà dreta del bisbe. Sóc Sunifred, l’únic canonge que té un paper parlat.

Aquest any deu ser l’únic any que no et saps tots els papers.

Sí, perquè hi ha la Batalla d’Albesa. No sé com és el quadre, no l’he vist mai. També tinc algun dubte a l’expedició a Còrdova. Me la sé a un 50%

Alguna anècdota divertida?

Dintre del Retaule o fora?

Relacionada amb el Retaule

L’any 1980/81 el Pep Diligent fent l’arròs del dinar d’actors, quan ja estava reposant, va tustar no sé com la paella i va anar tot a terra. Ens vam quedar sense arròs.

No ho recordo. I mira que jo ja hi era.

Devies ser molt petit.

No tant, però sí més jovenet.

Jo ja tenia els meus 25 / 26 anys

Una altra, no tan divertida, que recordo a principis dels 70. Un home anomenat Joan, veí de cal Pantebre, es va marejar i se’l van haver d’endur amb una ambulància a l’hospital. Però l’endemà ja va tornar. Es veu que l’home era diabètic i va tenir una baixada de sucre.

El que més t’agrada

El que més m’agrada del Retaule és la il·luminació i després la música. El diàleg és molt interessant, encara que hi ha actors que no posen prou èmfasi i no se senten.

El que no t’agrada

Entre quadre i quadre la mainada i el jovent fan una mica de soroll i no s’hauria de fer (somriu)

Què li fa falta i que li sobra al Retaule?

Canviar, canviar, no canviaria res. Al contrari, encara hi afegiria algun quadre, perquè a la gent els agradés més.

Quin futur li veus al Retaule?

Si la gent que actua siguin joves, grans i petits hi posen de la seva part, crec que el Retaule pot durar molts i molts anys.

 

Jesús Galindo 01/08/2017

personesweb

Publicat per & arxivat a General.

En motiu del 60è aniversari de les representacions del Retaule de Sant Ermengol, el seu president actual, el Jesús Galindo, ha volgut que conegueu algunes de les persones que conformen i fan que aquest espectacle sigui una realitat durant deu dies seguits a al claustre de la Catedral de Sant Maria de la Seu d’Urgell. 

 

Avui us presentem “el Canelles” que se sotmet a les preguntes del “Jesu”! 

“Si el Retaule fos una bassa d’oli, no tindria al·licient. A mi em va la marxa”

Josep Canelles Boadella és un dels homes més actius i treballador del Retaule. Urgellenc de pro, és d’aquests homes que tothom voldria tenir en una associació. És germà major de la Germandat de Sant Sebastià, secretari de Sant Cristòfol, vicepresident i regidor al Retaule de Sant Ermengol. Té 56 anys i treballa a l’oficina tècnica de la PEUSA. Al Retaule fa la feina que el públic no veu, però que és clau i necessària.

 

josep canelles

 

Quan vas començar a participar en el Retaule?

Vaig començar l’any 1985. Em va cridar el Jordi Bernal perquè faltava una persona per a portar la taula de llum. Treballàvem en un espai molt petit a l’entrada del museu amb un sistema molt rudimentari. Mentre un feia l’escena que tocava, l’altre preparava la següent. Em va agradar i ja m’hi vaig quedar.

Quina és la feina d’un regidor?

La feina d’un regidor és que totes les persones i tots els elements estiguin al seu lloc abans de començar. Cada dia toca mirar que estigui tothom.

Una escena complicada?

Una escena molt complicada és la Canònica. Si no hi ha tots els canonges, queden espais sense ocupar i pot quedar molt malament el quadre. Controlar a tot el personal és complicat.

Alguna anècdota divertida?

Un any, 10 minuts abans de començar ens faltava un bisbe. Havia vingut Mossèn Parés a veure el Retaule. Li vaig dir: Xavier, avui et toca fer de bisbe. I així va ser.

Moments tensos

En tenim cada any. Amb tantes persones, sempre falla alguna cosa.

El que més t’agrada

La intensitat i la tensió que hi ha. Si el Retaule fos una bassa d’oli, no tindria al·licient. A mi em va la marxa.

El que no t’agrada

No hi ha res que no m’agradi.

Què li fa falta i que li sobra al Retaule?

Al Retaule hem de mirar endavant i teatralitzar-lo una mica més. Hem de fer cas del que ens demana el públic.

Quin futur li veus al Retaule?

Aquest any li veig molt futur i més amb el nou director. Està fent molts canvis i per a bé.

 

Per Jesús Galindo 27/07/2017