En motiu del 60è aniversari de les representacions del Retaule de Sant Ermengol, el seu president actual, el Jesús Galindo, ha volgut que conegueu algunes de les persones que conformen i fan que aquest espectacle sigui una realitat durant deu dies seguits a al claustre de la Catedral de Sant Maria de la Seu d’Urgell. 

Avui us presentem “el Canelles” que se sotmet a les preguntes del “Jesu”! 

“Si el Retaule fos una bassa d’oli, no tindria al·licient. A mi em va la marxa”

Josep Canelles Boadella és un dels homes més actius i treballador del Retaule. Urgellenc de pro, és d’aquests homes que tothom voldria tenir en una associació. És germà major de la Germandat de Sant Sebastià, secretari de Sant Cristòfol, vicepresident i regidor al Retaule de Sant Ermengol. Té 56 anys i treballa a l’oficina tècnica de la PEUSA. Al Retaule fa la feina que el públic no veu, però que és clau i necessària.

Quan vas començar a participar en el Retaule?

Vaig començar l’any 1985. Em va cridar el Jordi Bernal perquè faltava una persona per a portar la taula de llum. Treballàvem en un espai molt petit a l’entrada del museu amb un sistema molt rudimentari. Mentre un feia l’escena que tocava, l’altre preparava la següent. Em va agradar i ja m’hi vaig quedar.

Quina és la feina d’un regidor?

La feina d’un regidor és que totes les persones i tots els elements estiguin al seu lloc abans de començar. Cada dia toca mirar que estigui tothom.

Una escena complicada?

Una escena molt complicada és la Canònica. Si no hi ha tots els canonges, queden espais sense ocupar i pot quedar molt malament el quadre. Controlar a tot el personal és complicat.

Alguna anècdota divertida?

Un any, 10 minuts abans de començar ens faltava un bisbe. Havia vingut Mossèn Parés a veure el Retaule. Li vaig dir: Xavier, avui et toca fer de bisbe. I així va ser.

Moments tensos

En tenim cada any. Amb tantes persones, sempre falla alguna cosa.

El que més t’agrada

La intensitat i la tensió que hi ha. Si el Retaule fos una bassa d’oli, no tindria al·licient. A mi em va la marxa.

El que no t’agrada

No hi ha res que no m’agradi.

Què li fa falta i que li sobra al Retaule?

Al Retaule hem de mirar endavant i teatralitzar-lo una mica més. Hem de fer cas del que ens demana el públic.

Quin futur li veus al Retaule?

Aquest any li veig molt futur i més amb el nou director. Està fent molts canvis i per a bé.

Per Jesús Galindo 27/07/2017

Cada any, al cor de l’estiu, al Claustre de la catedral de La Seu d’Urgell s’hi representa, des de l’any 1957, el Retaule de Sant Ermengol. Es tracta d’un espectacle medieval sobre la vida del patró de la diòcesi, el bisbe Sant Ermengol.

Prop d’un centenar de persones, veïns de La Seu i comarca, hi col·laboren, per donar relleu a episodis singulars de la vida del bisbe sant,  personatge clau en el procés d’expansió dels comtats pirinencs a l’inici del segon mil·leni. El text literari d’Esteve Albert, és auster. La música, de temàtica principalment religiosa, que tracta d’involucrar-se en la litúrgia de l’espectacle, adquireix una particular qualitat en la sonoritat perfecta del claustre. La il·luminació remarca el perfil dels personatges i la vistositat de les diferents escenes del Retaule.  Tot plegat és un esclat de música, llum i color, que dóna vida a les pedres mil·lenàries del conjunt romànic, on es reviuen fets íntimament vinculats a la gloriosa història de la Catalunya comtal que s’anava forjant.

La litúrgia, en el sentit més propi del terme, hi té   una esplèndida manifestació. Així s’hi pot admirar la consagració episcopal d’Ermengol, l’any 1010, presidida per l’arquebisbe metropolità de Narbona, anomenat també Ermengol, acompanyat d’altres bisbes i preveres que intervenen en l’ordenació, la rellevància de la qual es fa evident amb la presència del Comte d’Urgell, Ermengol, encara un infant, acompanyat per la seva mare Tedberga, vídua. Cal remarcar la presència  massiva del poble, que ratifica l’elecció d’Ermengol com a bisbe d’Urgell, amb el seu reiterat assentiment a la pregunta formulada pel celebrant principal. Els detall litúrgics de la solemne consagració episcopal, acompanyats del cant gregorià, i dins el marc excel·lent del claustre romànic, no deixa d’impressionar al públic assistent, que contempla una litúrgia important, digna i ben celebrada.

La litúrgia, cal reiterar-ho, es fa novament present en un altre quadre: la fundació de la canònica, un fet important del pontificat d’
Ermengol, amb la qual establia la vida en comú dels canonges sota la regla establerta en el concili d’Aquisgran, de l’any 816. Sant Ermengol va dotar la canònica amb els béns  necessaris per una digna subsistència. El document fundacional fou confirmat pel Papa Sergi IV i per un gran nombre de bisbes notables de l’època. La finalitat de la canònica era la de tenir cura del culte catedralici, i per això els canonges vivien en comunitat entorn al bisbe.  En aquest quadre els capitells romànics del claustre adquireixen un particular relleu, emmarcant sota cadascun la figura d’un canonge, tot lluint les seves vestimentes pròpies. La música hi dóna un toc adequat,  de conformitat amb la litúrgia pròpia de l’acte.

Hem de reconèixer que la litúrgia medieval fou molt influenciada per l’espiritualitat monàstica. El canvi de mil·leni havia despertat expectatives diverses, properes a la idea de que el món arribava al seu final, però diluïts els temors, es suscità una autèntica vitalitat en tots els aspectes, tant socials com religiosos, espirituals i litúrgics. El Papa Gregori Magne  va potenciar el culte litúrgic “estacional” a les basíliques romanes, i arreu de l’Església la litúrgia fou autèntic aliment espiritual del poble.

Les consideracions fetes m’animen a invitar els lectors de “Catalunya Cristiana” a què gaudeixin de tan meravellós espectacle, que enguany es representarà al claustre de la Catedral de La Seu d’Urgell del dissabte 30 de juliol al diumenge 7 d’agost.

Escrit per Mn. Xavier Parès i Saltó i publicat a www.catalunyacristiana.cat