esteve albert

Publicat per & arxivat a General.

D’entre totes les persones que participen al Retaule de Sant Ermengol, encara n’hi ha algunes que van treballar al costat de l’Esteve Albert per fer possible aquest espectacle medieval i encara avui el fan possible. Aquestes persones són, per exemple, la Celest Puy, el Toni Llanes i el Jesús Maria Galindo. Aquesta darrera persona, precisament, es va animar un dia a escriure aquelles coses que encara recorda de l’Esteve Albert i de com van ser els inicis del Retaule de SAnt Ermengol. El seu fill, Jesús Galindo, que, seguint la tradició familiar, també és un dels actors del Retaule i actualment n’és també el President, el va ajudar a escriure aquests records:

No sabem com li hauria agradat a Esteve Albert (Dosrius, febrer de 1914) ser catalogat: folklorista, humanista? Visionari i alhora poeta va ser un escenificador de fets històrics en escenaris naturals d’arreu de la geografia catalana. Tenia la qualitat de rememorar la història arran de terra per a la gent del territori.

Segons testimoni de Mossèn Anglada, Albert en la seva joventut va posar a disposició del Cançoner popular de Catalunya llegendes, rondalles, cançons, ermites, camins, monuments megalítics del món dels pastors dels Pirineus i de la cultura popular que l’envoltava. Home polièdric va pertànyer, en aquesta joventut, a organitzacions tan diverses com els fejocistes (federació de joves cristians de Catalunya), Nosaltres Sols! (nacionalistes radicals) i fins i tot a la CNT de Peiró. En paraules d’Albert: “el cristianisme no està renyit amb la revolució”.

Crec que data del 1955 la seva estada fixa a Andorra i l’amistat amb qui va ser mecenes seu, en Bartumeu Rebés, que va editar gran part dels seus treballs. Allà va muntar el pessebre vivent d’Engordany, obra d’èxit momentani però de curta volada vital. Amb aquesta estada s’inicia el nostre coneixement del personatge i la part important per als urgellencs del Retaule de Sant Ermengol.

Una tarda de diumenge un grup de joves urgellencs estaven reunits a Radio Juventud, a cal Batalla, gravant una obra de teatre. Entre els actors hi havia Jordi Oms Solà, un xicot de Mataró que feia el servei militar a la Seu d’Urgell i que havia convidat un amic seu, amb qui havia fet Els Pastorets i altres obres d’esbarjo al seu poble, que es deia Esteve Albert i Corb.

Acabada la gravació, l’Esteve sembla que va rebre, sobtadament, una inspiració i va comentar que voldria posar en marxa algun espectable especial. Ja devia tenir alguna cosa mig pensada perquè tot seguit va convidar els joves urgellencs a anar al claustre de la catedral.

Una vegada dintre el claustre l’Esteve Albert va exclamar: “Déu meu, quin claustre! Totalment abandonat, el pati interior tot ple de maleses. Només en un racó, un roser”.

L’home es va transformar: “Aquí podríem representar L’anunciació feta a Maria de Paul Claudel… L’Àngel apareixeria darrere d’aquest roser….”.

És el dia de Corpus de l’any 1956. En acabar la processó, l’Esteve, que ha baixat d’Andorra, convoca el quadre escènic de Radio Juventud i el grup de teatre dels antics alumnes de La Salle. Davant tots plegats fa la primera lectura de l’obra que es dirà: El Retaule de Sant Ermengol.

Què va passar dins del cervell sempre revolucionat de l’Albert? Com es va passar de la idea primigènia d’adaptar l’obra de Paul Claudel a una història local, com ara la vida de Sant Ermengol?

Posats a fer alguna cosa molt millor que L’anunciació…, i sent com era, estudiós de la història del nostre país, va parir amb l’encert i el talent que avui tots coneixem El Retaule de Sant Ermengol. Tenia tots els ingredients per fer una bona obra. Tenia una bona història per explicar, que era la vida de Sant Ermengol, tenia un escenari natural i únic com un claustre romànic del segle XI i tenia els actors, que eren els joves entusiastes de la Seu.

El Dr. Josep Maria Llangort, llavors Alcalde de la Seu, va posar tota la seva fe i empenta en el projecte. Els actors, fusters, electricistes, monges modistes, el dissenyador Cirici Pellicer, la Capella de cantors del Seminari i Mossèn Comes es van posar ràpidament a preparar sota la direcció del mateix Albert el que seria El Retaule de Sant Ermengol.

Dia 3 d’agost de 1957. A les 22.30 de la nit comença la primera representació de El Retaule de Sant Ermengol.

Esteve Albert glossa la vida i miracles del sant amb llenguatge planer i precís, encara que en els assajos primers es prengués alguna llicència. Així, corregint l’actor que havia d’encarnar el pagès cec que demanava al sant que li tornés la vista amb la súplica: “M’han dit que feu miracles”, no va ser del grat de l’autor la posada en escena i l’Albert li va dir al noi “No, home, no, més natural”. A veure, digueu: “M’han dit que feu formatges”.

En sentir tal cosa l’electricista que deambulava ocupat en els focus, pel claustre va robar la resposta al sant: “Formatges els fa la cooperativa “. “Això, això”, va tronar l’Albert, vós dieu: “M’han dit que feu formatges”, i vós dirigint-vos al Sant contesteu “formatges els fa la cooperativa”.

Des del punt de vista històric va caldre retocar el judici de Pons sobre Cortiuda perquè apareguessin nous estudis històrics que variaven la intervenció i la presència d’alguns personatges, encara que substancialment el text seguís sent el mateix.

Les nombroses vegades que Albert va visitar-nos durant el muntatge del Retaule és va mostrar molt pla entre molts dels components i més d’una vegada el van acollir per sopar o dormir a casa seva. El comentari general era que tenia una gran gana.

Esteve Albert va deixar d’intervenir més intensament en el Retaule a causa de les nombrosos muntatges que ocupaven el seu temps.

El Retaule, finalment, es va dur a terme amb algunes correccions i encara, tardanament, amb la supressió i l’afegit d’algunes escenes. I sempre amb la dedicació absoluta, fins avui, dels components de la llavors Ràdio Joventut, alguns de la secció fotogràfica de la Salle i certa col·laboració popular, no gaire nombrosa per cert, però sí entusiasta. El record que va deixar als que el vam conèixer va ser inesborrable i es manté viu fins avui.

Jesús M. Galindo Llangort i Jesús Galindo Ortego.